Tenir o no tenir penis. És aquesta la qüestió?

A partir de les 16 setmanes d’embaràs, amb una ecografia realitzada a la mare gestant, ja es pot conèixer amb bastant seguretat el sexe biològic del bebè. Immediatament es posa en marxa la poderosa maquinària cultural de la creació del gènere: si té penis, se li assigna el gènere masculí i si no en té, el femení.

Fins no fa molt, això significava l’etsús per inundar la casa de blau-cel o rosa, en funció de la visibilitat o no de l’adorat trosset de carneta. A altres indrets s’encenia o apagava l’humor de la casa, i la vida del futur nadó.

No cal dir que tal enginy és d’allò més complex; ve carregat amb tota la història de desitjos individuals i col•lectius; d’expectatives, frustracions, ambicions, pors, fantasies, herències, patrimoni i tot quant hi vulguin afegir com a condiment del plat que cal utilitzar per obtenir aquell gust àcid i salat, o dolç i amarg, que caracteritza el presumpte gust corresponent a un home o una dona. Excloent-hi del frit, com és obvi, tot allò que no entra en aquesta manera binària d’entendre el secret de la identitat sexual. Tota la resta és agre.

Mirin per on, d’una petita diferència anatòmica -una estratègia evolutiva- destinada a realitzar eficientment la conservació de l’espècie, el sexe i el gènere femení han pogut ser homologats al fet de no tenir i, per esllavissament de significats, al fet de no ser: no té penis, aleshores no és un nin, aleshores què és? Què és una dona?

Senzillament, no és. La dona no és…, tot allò que és l’home! No és intel•ligent, no és forta, no sap això, no sap allò. I si un clítoris pogués evocar en forma i demanda a un penis, aleshores se l’ha d’extirpar o mutilar, no fos cosa que…

Aquesta és la creença que ha governat, terriblement, violentament, amb assassinats que encara ens estremeixen el present, des d’un imaginari masclista que té origen en el patriarcat, en el pensament màgic i en el pensament dicotòmic.

Molts de nins, quasi tots, i algunes ments primitives poden pensar que la terra és plana, que l’univers és una volta de cel que gira per damunt dels nostres caps, o que el sol s’immergeix dins la mar, més enllà de l’horitzó. La diferència entre els nins i els adults banastres és que, els primers, solen inundar de preguntes sobre el perquè de les coses que no saben, mentre que els segons es tornen religiosos i ens bombardegen amb respostes, defensant, amb arrogància i convicció delirant, aberracions que no són més que el producte d’interpretacions supersticioses i omnipotents.

Encara no han après que les aparences enganen, que dos dosos representen el vint-i-dos només en un sistema decimal i que les partícules són i no són simultàniament com ens mostra la física quàntica.

La realitat de la identitat sexual és polièdrica, com tota realitat; com més ens hi apropem per a conèixer-la, més matisos hi trobem. Avui sabem que hi ha homes amb vulva i dones amb penis; o homes que no tenen penis fins a la pubertat. Homes que se senten dones, dones que se senten homes i altres que no se senten ni una cosa ni l’altra o ensems se senten ambdues coses. També sabem que hi ha persones que estimen les que són iguals i d’altres que s’estimen més les diferents. Que tota aquesta varietat forma part de la normalitat, tot i no expressar-se amb la mateixa freqüència estadística. Que tota aquesta femta sexista ja s’ha quasi extingit de les categories psiquiàtriques i que estem en el llindar d’eliminar la maleïda praxi ideològica, aquesta de categoritzar com a malaltís tot allò que ve a qüestionar la certesa de les creences.

Dit això, no sé a què ve a prohibir -quina mania en prohibir!- que un bus circuli amb l’eslògan que els nins tenen penis i les nines tenen vulva. Si, més que por o que incitin a l’odi, fa rialles.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *