Teràpia de partit

Hom es queda perplex davant aquesta mena de pulsió autodestructiva que sembla contaminar la cohesió de l’esquerra i, conseqüentment, dificulta l’ocupació de parcel·les de poder institucional que són la plataforma necessària, en un sistema democràtic, per a impulsar i possibilitar un canvi.

Com que hi ha moltes maneres d’aproximar-se a la comprensió -no dic a l’explicació- de fenòmens grupals, tals com la fragmentació, la desmembració o la paràlisi de l’acció degudes a pors diverses o a interessos poc confessables que engreixen alguna de les causes de la desafecció dels ciutadans per la política (tal volta seria millor dir, pels partits), i que semblen escampar-se arreu, no hi seria de més considerar les aportacions d’un psicoanalista que teoritzà des de l’estructuralisme sobre la matèria grupal.

Com és obvi, hom també s’hi pot apropar des d’altres disciplines com la politologia, la sociologia o la psicologia social, però en aquesta disgregació, la que erosiona els partits, sembla trobar-s’hi no poca patologia.

Per a René Kaës, els grups funcionen com realitats imaginàries, amb llurs fantasmes privats, que formen un cos amb un “aparell psíquic que funciona en un espai diferent que el del subjecte singular, en aquell espai en el qual els subjectes es reuneixen, i es lliguen entre ells; s’ajunten, es diferencien, s’oposen, es deslliguen, etc. En llurs relacions, degut a les aliances que estableixen, produeixen la realitat psíquica (una psique del grup) que és el resultat de la transformació de la matèria psíquica dels subjectes que es lliguen entre ells; aquesta realitat- anc que sia feta de la mateixa matèria- no està organitzada com la de la psique individual ni té les mateixes tòpiques, la mateixa economia (psíquica) ni la mateixa dinàmica, per la qual cosa no podem concebre l’aparell psíquic grupal com una simple extrapolació dels processos de l’espai intern en l’espai del grup”.

Certament no hi podem posar cap emperò a la idea que el tot és més que la suma de les parts i que el comportament de l’individu, en relació a la totalitat agregada d’ells, mostra peculiaritats que no són extrapolables; la qual cosa no és obstacle per observar-hi moltes semblances respecte a com ens manegem amb els afers dels nostres cossos individuals.

Com en el cas dels individus aïllats, el grup és un cos -que és la projecció grupal del cos individual-, amb un inconscient fet de cultura, amb un ideal de ser i relacions polièdriques entre les distintes instàncies íntimes, els individus que l’integren, i amb la realitat que l’envolta, on es distingeix i s’afirma com a ser diferenciat. Res que no sabéssim.

Però és des d’aquesta constatació -penso que més que metafòrica, ja que un cos desproveït d’imaginari no és més que la carn d’una carnisseria- com es pot concloure que l’aparell psíquic grupal a més d’aspirar a funcionar com un protector enfront de les amenaces externes, també ho ha de fer contra els interessos encesos per les pulsions dels seus integrants.

De la lectura de Kaës, una teoria comprensiva per a l’anàlisi del funcionament grupal, podem especular amb algunes coses interessants (no sé si ho faig encertadament, ja que cada lector s’apropia parcialment de la lectura com vol i pot).

Potser la més elemental és que si l’aparell psíquic grupal s’edifica sobre els fonaments dels diferents psiquismes individuals, seran ells els causants de sinergies positives; però també de les tensions que, en cas de no ser resoltes, enfilaran el grup cap a la neurosi, la psicosi o la perversió (qui ignora que certament hi ha grups adreçats a desenvolupar eficientment una tasca, una empresa, o a fer el bé i d’altres totalment folls, o corruptes?).

Així que de cara a la direcció de la cura, és d’extrema importància neutralitzar les particularitats pulsionals corrosives -no sempre tan visibles, ni tan expressades; latents- reforçant sense dubtar-ho gens ni mica els aspectes, diguem-ne, del Superjò, això és: la moral i l’ètica. Després, tractar d’identificar, depurar i sublimar la possible presència de contradiccions més o menys reprimides entre els diferents organitzadors grupals; per, finalment, condensar-ho tot en un tipus de lideratge i un líder (singular o plural) a qui se li haurà d’exigir que concreti en ell i se signifiqui, però només per allò que el grup encarna.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *