Transparència: més que una moda prostituïda

(1) Durant els darrers anys, hi ha conceptes que s’han fet populars a l’opinió pública i a l’opinió publicada. Contràriament al que solia passar fa uns anys, aquests termes han esdevingut moda abans d’arribar als mitjans de comunicació, és a dir, que la difusió mediàtica ha tingut lloc ex post i no ex ante. Un d’aquests exemples podria ser la transparència o la rendició de comptes (accountability).

 

Des de col·lectius socials, alguns d’ells de l’àmbit universitari, però altres amb caràcter privat, s’ha aconseguit impulsar una sèrie de demandes socials, incòmodes per a l’establishment polític i sense interès mediàtic. No obstant això, estudis com els de Castells o molts altres, han sigut pioners en acostar la realitat dels moviments i la connexió social, a un públic més generalista.

 

Si abans demanar transparència o accountability semblava limitat a certs grups minoritaris, avui ha trascendit l’opinió pública i el tema del dia, per a arribar a concretar-se en lleis, projectes i inclús a inspirar processos interns, com primàries o Congressos.

 

(2) Som director d’un portal de recursos per a politòlegs i sociòlegs -per supost, obert a tots els interessats-, on l’apartat dedicat als col·lectius dedicats a la transparència va creixent per dies, quelcom significatiu per a cal·librar la rellevància d’aquesta demanda social, molt limitada al nostre ordenament jurídic (veure la llei 30/92 i altres).

 

Però, què entenem per transparència? És el mateix que la rendició de comptes, o aquesta és una conseqüència de la primera? El caràcter dinàmic dels conceptes, unit al fet que hi ha qui escriu sobre aquests temes sense conéixer-los, provoca una certa confusió que els partits tracten d’aprofitar i arrogar-se mesures de transparència que no ho són pas.

 

Un exemple claríssim el trobam al Consell de Mallorca, capitanejat per Maria Salom. Un dels darrers productes mediàtics ha estat vendre transparència des del seu portal web, indicant què cobren els seus càrrecs i quins sous tenen, catalogat com a ‘striptease total’ per part de la Presidenta. Li podem dir transparència, però no és un exercici de transparència suficient, com han destacat a mitjans de comunicació, irònicament, els mateixos mitjans que van fer un exercici de transparència plena, en destapar l’ús indegut dels cotxes oficials per part de Consellers del Consell.

 

(3) Hi ha d’altres formes de transparència que van per davant els intents de sufocar demandes socials i vendre una obertura d’informació limitada com un exercici de sanejament democràtic. A la Comunitat Valenciana hi ha un talp (topo) que aireja confidencialitats i activitats fosques per part del govern valencià, directament a les xarxes socials, d’on els mitjans tradicionals treuen les notícies i ho difonen a tots els ciutadans, tinguin o no accés a les noves tecnologies. Sempre que es demostri amb fets, això sí serà un exercici de transparència, malgrat es persegueixi pels seus afectats, els governants valencians.

 

I a Balears, quin grau de transparència tenim? A quins aspectes són més transparents les nostres institucions? Doncs bé, segons Transparencia Internacional, ens trobam per damunt la mitjana d’Espanya (Balears té un 83’8%, front el 79’9%), i les àrees on som manco transparents són la transparència econòmico-financera (50%, la mitjana és 69’7%) i en ordenació del territori, urbanisme i obres públiques (85’7%, també davall la mitjana de 89’9%).

 

Quina és la institució del Govern que més competències té en aquestes dues matèries? Exacte.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *