Transparències

Segons quins exercicis de la transparència pública poden acabar en obscenitat o en espectacle morbós -exhibicionisme i voyeurisme a balquena- com passa en aquests infectes reality-show que ens vomita la tele femta.

Perquè si bé és cert que el que resulta del tot exigible en la rendició de comptes que mouen la cosa, no es mostra com a massa convenient si es tracta de parcel•les més íntimes; del secret contingut del cofre on si guarda tot allò, pensaments, emocions, sentiments, que pertany a la categoria del que és inconfessable (anc que sigui trivial), bé per protegir-se d’una presumpta fiscalització d’altri o per arrecerar-los d’alguna hipotètica agressió pròpia, però ben impròpia.

Imaginin el resultat catastròfic per a les relacions socials si tothom anés pel món mostrant tot el que pensa; això és, amb una incontinència verbal sense diplomàcia, per dir-ho d’una manera fàcilment entenedora i fent ús d’un terme propi de la política de la representació. Aquest reality-show acabaria a mossegades.

La veritat és sovint insuportable i freqüentment inoportuna; en no poques ocasions incomoda i evidencia innecessàriament la fragilitat i la inconsistència.

Tampoc cal, en nom de la transparència, fer palesa la totalitat d’itineraris que porten el pensament des d’un significat a un altre, com si es tractés de la deducció d’una fórmula matemàtica. Si algú pretén que hi hagi debat sense atac a les idees que divergeixen, aleshores no vol debat. Però, a no ser per un interès científic, o amb finalitats pedagògiques, més aviat interessen els resums i les conclusions, perquè patim per un excés d’informació que confon i desconcerta.

Tot i que està bé que hi sigui, però a condició que no se li faci cas.

Antigament no érem massa conscients del que passava al món, perquè no ho veiem; la dimensió de les distàncies, el temps per recórrer-les, era tan grossa que les notícies venien distorsionades o s’esmorteïen pel camí. D’altres ni arribaven.

El món era gros i poderós i, per afegitó, més enllà de l’horitzó que ens aïllava, la mirada es tornava miop o cega; la mancança de visió es prestava a ser compensada amb tota casta de fantasies sobre monstres i fondals. Una d’elles era que el mal era allà enfora, habitant d’un lloc que no es podia veure.

No veure-hi, romandre a les fosques, és la condició ideal per mobilitzar els monstres particulars; s’associa al perill i activa l’estat d’alerta, que és un estat de tensió molt desagradable. Per això alguns infants -i adults també- pateixen per terrors nocturns i malsons o atacs de pànic.

Ara, en el nostre temps, ens trobem en l’altre extrem, el de veure-hi massa, o massa coses. El món ha tornat petit, fràgil, transparent; la totalitat dels esdeveniments ens impliquen perquè tot ha esdevingut proper, ens arriba puntualment i ens toca.

La qual cosa no vol dir que fets i esdeveniments es presentin nítids. Ni que allò que es veu es presti a interpretacions unívoques que ens aportin enteniment; no és estrany trobar-les generant confusió i desconcert, formant un remenat, amb renou afegit pels interessats en cegar.

De la transparència s’espera que puguem travessar amb la mirada allò que feia obstacle a la vista. Però veure-hi massa no sempre és saludable si el que es veu és sinistre, grotesc o vergonyós. Sobretot si ens quedem amb la mera contemplació.

Les persones, sensibles i fràgils, corren el perill de veure’s intoxicades, fins a arribar a la depressió o al marasme, per efecte d’un sentiment d’impotència enfront de la magnitud dels problemes a resoldre, que no és proporcional a la possibilitat de solucionar-los només amb l’esforç individual.

Cal que se’ls faci avinent, que es transparenti, que no es tracta d’una impotència deguda a una mancança pròpia, sinó que està en la naturalesa limitada de l’home que és un ser social i col•laboratiu. Que s’escau crear massa crítica, que, per posseir capacitats sinèrgiques, és hàbil per a transformar la suma d’impotències individuals en poder col•lectiu per a moure les turbines de l’acció.

Sí, és veritat: junts podem. O podríem, si obréssim tots a l’una i sense fer dois. El contrari és entropia que anticipa presències indesitjades de governs perillosos que actuaran, ja actuen, sobre nosaltres com ho fa la Xylella Fastidiosa -i l’activitat constructiva- amb els estimats amics arbres.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *