Trist espectacle

Normalment, quan en un informatiu sentim parlar de violència en el futbol, a molts els venen al cap les imatges dels seguidors radicals d’un determinat equip enfrontant-se a un grup similar de l’equip contrari, llançant-se insults, botelles i cadires, o les destrosses en el mobiliari urbà que queden després d’una nit de “celebració” per una victòria important.

Però el problema no es redueix a uns quants eixelebrats que utilitzen el futbol com a via per desfermar els seus impulsos violents, que també, sinó al que malauradament s’està fent habitual en els partits infantils i juvenils. El que va passar ahir a Alaró (i que podeu veure en aquest vídeo)  no és un cas puntual d’un parell de pares violents incapaços d’acceptar el que veuen en el terreny de joc; ha passat i està passant arreu de la nostra geografia, i reproduint un model de violència que cala profundament en els nins i joves (que segurament després repetiran, perpetuant el problema).

No puc entendre (ni molt menys acceptar) l’actitud d’un pare o una mare que focalitza en el seu fill les seves frustracions, portant-lo a una competitivitat màxima i arribant a agredir l’àrbitre o a altres pares per un penal, una entrada o un fora de joc. Què estam ensenyant a les noves generacions, si un simple partit de futbol entre al•lots de 13 o 14 anys es transforma en una batalla campal? No està la nostra societat malalta si cada cap de setmana es registren una cinquantena d’agressions a àrbitres? Fins quan tolerarem aquests comportaments?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *