Trump i les alternatives

Margaret Thatcher fou no sols la «dama de ferro», sinó la del «there is no alternative»: segons ella, la mare del neoliberalisme, desmantetllar desenes de ciutats i centenars de pobles industrials o miners era “l’única alternativa” en el marc del “nou” capitalisme on les alternatives polítiques com la URSS estaven a punt de certificar la seva defunció. De fet, el règim que va succeir a Gorbatxov va experimentar formes de capitalisme molt més salvatge de les que es coneixien a occident, ben igual que la Xina de la falç i el martell.

Es va començar a globalitzar un únic model econòmic i polític, on la democràcia en tant que possibilitat de decidir, elegir, és subordinada a la doctrina del mercat, de l’estabilitat i de la falsa austeritat. Això ha duït amb els anys a una creixent confusió entre dretes i esquerres, que recentment hem pogut comprovar amb dos exemples ben propers: primer, l’abstenció del PSOE perquè governi el PP, una operació orquestrada per unes oligarquies econòmiques disposades a carregar-se un dels partits-puntals del sistema per tal de no tocar el règim ni plantejar cap mena no ja d’alternativa de modell, sinó tan sols mesures de caire socialdemòcrata, com són les plantejades per Podemos.

Segon, les eleccions nord-americanes. Era tan difícil separar la imatge de Hillary Clinton de l’establishment i de “més del mateix”, que la gent ha acabat per votar l’histriònic producte original.  Ara això ja està fet, i només ens queda esperar que Trump no faci cap desastre gros, que no se li creuin els cables, i sobretot: que no enceti una espiral d’odi des d’una de les instàncies del poder amb més projecció planetària com és la presidència els Estats Units. Perquè aquest és el pitjor dels resultats pel que fa al resultat de les eleccions de dimarts passat: la naturalització de l’odi des d’un referent global del poder polític.

Sabedors de les dificultats objectives que tenim davant, i sobretot de l’onada neoconservadora que recorre Europa, els Estats Units i fins i tot l’Amèrica Llatina que a molts ens havia inspirat tant, cal anar per feines. Encara que sigui des d’un humanisme més necessari que mai, com evoca Varoufakis, hem d’anar teixint xarxes de democràcia, de resistència i de construcció d’alternatives. I les alternatives no sols no han de reivindicar que s’han de canviar les regles del joc, sinó que les han de canviar, demostrant amb fets que fins i tot en contextos adversos com el d’ara es poden fer les coses de manera diferent. Per això avui els Acords pel Canvi i els pactes progressistes arreu de les nostres Illes tenen més valor que just fa un parell de setmanes.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *