Un poc més clar

Des del 2011 estem assistint al procés polític més interessant des dels anys de la Transició: el despertar de la consciència i l’empoderament de les classes populars enfront de les elits financeres i la casta, corrupta i decadent; ambdues, que han provocat -provoquen- tant de sofriment social amb llur cobdícia.

Un procés que començà un 15 de maig, encoratjat per una crisi econòmica i de valors descomunal que desballestà i precaritzà la classe mitjana, com una rebel•lió des de la indignació a les places; mobilitzant marees o cadenes humanes muntades per a reclamar la dignitat democràtica de les institucions, la restitució de drets i la sobirania dels ciutadans.

Procés que fou seguit per una resistència que, si bé en els seus principis resultà iatrogènica per negar-se a donar el vot als partits tradicionals, poc després, autocorregida, reconduïda i organitzada baix la idea que el poder injust s’ha de subvertir prenent-lo des de dins, això és participant des de dintre del sistema sense hipotecar-se amb fidelitats espúries -als bancs, per exemple- aconseguí -amb la mirada dirigida al model islandès- uns resultats espectaculars a les eleccions del 2014.

Aconseguint neutralitzar i invertir l’acusació de ser antisistema a base d’assenyalar als vertaders representants d’aquest qualificatiu: els polítics corruptes, els malversadors, els beneficiaris de les portes giratòries, els financers, els empresaris sense escrúpols, Podemos, una de les produccions del Moviment dels Indignats (veure un extens article sobre el 15M a la Wikipedia) aconseguí 5 dels 54 eurodiputats a les eleccions europees (un 7,98% dels vots) per arribar poc després al 20,68% -presentant-se sols o formant coalició- a les eleccions generals de l’estat espanyol de desembre del 2015, en les que obtingueren 69 diputats en el Congrés dels Diputats.

A l’últim baròmetre del CIS, una enquesta realitzada entre dia 2 i dia 12 de gener de 2017, Podemos i les seves confluències obtindrien el 21,7% dels vots passant a ser el segon partit de l’estat espanyol per davant del PSOE. I no era la millor conjuntura.

Si algú creia o volia veure sang i ganivetades a Vista Alegre 2 deu haver quedat ben decebut. Res de mossegades a la jugular, molt d’aspiracions legítimes a implementar les idees i a reclamar poder per a fer-ho (això és la democràcia: compromís, arguments, força, racionalitat i passió, sempre amb respecte tant si guanyes com si perds i mantenint la unitat en la discrepància). Finalment ha estat preferida majoritàriament la visió de Pablo Iglesias, a qui a més se li demana que gestioni precisament això la unitat (per bé que tots els partits la reclamen); i també humilitat.

I molta gent jove. És cert que Podemos, un infant comparat amb el centenari PSOE, pateix d’inexperiència, d’ingenuïtat, d’aquesta certa omnipotència que es troba tan present a l’etapa infantil, que sovint es reflecteix en un idealisme desconeixedor de la magnitud de la tasca per enfrontar un poder hostil que té al davant. Però Podemos s’està fent i ja té poder institucional; simplement pel fet d’existir ha provocat una sacsejada a les velles formes de fer política i una entrada d’aire fresc.

Aspirant a fer que l’ètica sigui política i la política ètica (és capaç d’expulsar, havent estat un dels seus, a una Presidenta del Parlament per pràctiques heterodoxes) malda per fer de la participació popular i del debat quelcom eficient per esdevenir un instrument de transformació. Assolint el risc que les discrepàncies vistes puguin causar inquietud o ànsia al ciutadà en una cultura acostumada a callar, al silenci i a la por. Mal educats, hem assimilat el debat a la brega, i aquesta a esdevenir orfe.

Altres partits ja estan massa fets. Dos altres congressos han amenitzat la festa. Ciudadanos, fent covo per a pondre els ous, ha fet explícit un canvi de color passant de ser rogenc a blau encès (veurem que serà d’aquí a mig any perquè hi queda molt de groc dins del seu vermell) i el PP, instal•lat en el cabdillisme, continua amb la seva peculiar manera de practicar la política, provocant dimissions per tupinada entre les seves files i evitant tractar de qüestions que interessen al ciutadà, no fos cosa que perdessin vots.

Ara toca esperar el juny a veure què passarà amb el del PSOE. Quina llàstima que el discurs de la vella màquina socialista, va néixer el 1879, ja es mostri tan fatigat i quasi exhaurit, com un ancià. Ve d’aplicar-se a fer coses molt lletges al seu Secretari General. I per acabar-ho d’adobar, a la fi!, arriba la “salvadora” amb paraules buides i passades. Patrioteres i pensades des del màrqueting, «Tengo ilusión, tengo ganas y estoy animada, me gusta ganar» diu la Sra. Susana Díaz que està “empeñada en que el PSOE gane las próximas elecciones generales, frente a la “apatía” y la resignación que, a su juicio, representa el PP, o la “ira” de Podemos.”

Que la Virgen del Rocío li conservi la fe…, en ella mateixa, perquè és una senyora increïble.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *