Una altra oportunitat

Fa gràcia, per no dir pena, sentir com des d’un partit que hauria de ser germà s’enllesteix una campanya per desprestigiar el líder d’un altre, acusant-lo de prepotent i narcisista.

Va passar amb el Sr. Pablo Iglesias, a qui el PSOE va dirigir la seva fura com a enemic a combatre; no com adversari, com seria el PP; així ho hem sentit a dir a alguna veu significada dels sociolíberoespanyolistes. Tot orquestrat dins un pla antisorpasso dissenyat -és un dir- pels que se sentien convocats per la coentor del crit de casta.

Volia ser Vice-President, el Sr. Iglesias, en un govern amb Izquierda Unida i PSOE, presidit pel Sr. Pedro Sánchez, a més de tenir el control sobre uns quants ministeris estratègics. En tot cas demanava llum pública i taquígrafs en el procés de negociacions que inclourien set eixos programàtics que ometré detallar perquè es troben a les hemeroteques. Era gener de 2016.

Ja sabem com es va frustrar el projecte d’un govern d’esquerres, com va acabar el Secretari General del PSOE i com governa des d’aleshores el PP, un partit a qui la pàtria els hi importa una bleda a no ser que hi trobi oportunitats de negoci i a qui no importa fer concessions als nacionalistes si a canvi n’obté rèdit i punt. Ha obtingut els 176 vots necessaris amb l’ajut de Ciudadanos, el PNV, Coalició Canària i Nueva Canarias, una coalició alternativa de dretes, per fer aprovar els Pressupostos del 2017.

Mentrestant va sortir de la clandestinitat calculadora la testaferro dels grups de pressió que havien obrat defenestrant Pedro Sánchez, la Sra. Susana Díaz, parlant no sé què d’Andalusia com avantguarda de la salvació d’Espanya i d’un PSOE centenari, bla, bla i que ella volia ser la primera dona Presidenta del Govern Espanyol, i que volia ser qui fes, del seu, un partit guanyador.

Clar, en aquest cas no era ni prepotència ni narcisisme. Estava més a prop del que «allò que val per tu, per a mi no importa». Com si fos aforada també dels qualificatius aplicats a altri.

No cal marejar més la perdiu: el polític ha d’aspirar al poder. Ha de tenir ambició de poder, perquè només quan es té poder es pot fer política; a més que quan s’ocupa el poder polític, amb el coneixement que aquest aporta, s’enforteix més.

Amb la victòria a primàries del Sr. Pedro Sánchez -seva, seva, tota seva i no la dels militants, com s’ha volgut fer veure- sembla que entrem en una etapa nova. Però som bastant escèptic perquè hi ha massa conflicte dintre d’aquest partit històric; és un conflicte ontològic que necessitarà que gran part de les energies destinades a aplicar solucions creatives a resoldre greus situacions econòmiques i territorials, tant a l’interior de l’estat espanyol com a Europa, s’hauran de destinar a guarir-se de traïdories, travetes i obstruccions. Això és el que passa en les neurosis, quan els mecanismes de defensa aporten falses solucions que esdevenen símptomes. M’encantaria anar errat i agrairia una lliçó que em fes avergonyir d’haver-me passat de pessimista.

Un partit d’esquerra -ni anc que fos de centreesquerra- no hauria d’escatimar esforços per treure al PP del Govern de l’Estat. Hauria de fer fins al que fos impossible per acceptar liderar una moció de censura que ens pogués portar a cotes més altes de civilització i solidaritat entre els ciutadans i les nacions ibèriques i europees.

El PSOE torna a estar prop de l’oportunitat de fer-ho. Podemos li posa amb palangana brodada i a més es pot mirar en què hi ha precedents del fet que això és possible: aquí a les Illes en tenim una.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *