Una versió alternativa

De la mateixa manera que els més de 5 milions d’espectadors que va tenir l’espai televisiu presentat per Jordi Évole, el diumenge vespre no podia donar crèdit a la versió sobre el 23-F que es va relatar al programa “Operación Palace”. Encara que el contingut del documental podia semblar increïble, el fet que Évole ens tengui acostumats a desvetllar veritats incòmodes, la categoria i la trajectòria d’algunes de les persones que intervenien i els lligams que s’establien sobre com va esdevenir el cop d’Estat, oferien una certa versemblança a les dades que s’exposaven.

Igualment, el fet que el cop d’Estat del 23 de febrer de 1981 encara presenti alguns interrogants, que 33 anys després no s’han desvetllat, facilita que qualsevol informació que ofereixi un poc de llum sobre com es va planejar la infàmia a la qual ens referim sigui benvinguda. En aquest sentit, entenc que les persones que el 23-F es van veure compromeses, es puguin sentir molestes. Ara bé, crec que el fals documental de diumenge, a més d’oferir un format televisiu poc explotat, no fa una altra cosa que plantejar al telespectador algunes reflexions prou interessants.

Així, ens hauríem de demanar per quina raó conferim als mitjans de comunicació el monopoli d’emetre tota aquella informació que rebem i gestionam. De fet, el problema fonamental no és aquest, donat que podríem dir que aquesta és una de les funcions dels mitjans. El problema és el fet de legitimar la informació oferta només perquè prové d’un mitjà com la televisió, un diari o la ràdio. Per tant, ens hem de plantejar si tot allò que se’ns ofereix respon a la veritat o si es presenta amb matisos per complir amb interessos determinats que no coneixem.

Finalment, crec que el fals documental també ens hauria de fer plantejar a quin tipus de sistema democràtic vivim. Per quina raó encara no es poden fer públics tots els documents classificats sobre el 23-F? Per què sembla que encara es volen protegir certes informacions sobre un cop d’Estat condemnat de forma unànime? I sobretot, per què ens molesta sentir-nos enganats per un fals documental, però no per la manca de transparència en determinats assumptes?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *