Vacances morals, decència quotidiana i barbàrie

Deixeu-me que us digui una cosa que em passa. A veure si us passa el mateix. Sentim, veiem i llegim un munt de paraules, opinions, missatges; un autèntic bombardeig del qual, al final, només ens hi queden algunes restes, una selecció atzarosa, probablement involuntària. I això passa, adonar-te’n del què en queda, quan trobes un moment de tranquil·litat, una aturada entre el frenètic passar de les hores i les obligacions. Comparteixo amb vosaltres algunes expressions llegides i escoltades aquests dies i que m’acompanyen.

 

Les vacances morals. Vaig sentir per primera vegada aquesta expressió a l’escriptor gallec Manuel Rivas. Parlava a un programa de la ràdio sobre la famosa foto del President Feijóo amb el narco Dorado explicant qui era Dorado, què representava aquest personatge a Galícia, el patiment de milers de famílies gallegues afectades per la droga i l’insult que suposava que el President hagués dit que desconeixia amb qui anava a navegar i de viatge. En aquest context va fer referència a “les vacances morals” , expressió encunyada per Primo Levi. No he llegit el text de l’autor i no sé exactament en quin sentit la fa servir però, en qualsevol cas, em va resultar una combinació més que suggerent. Crec que “vacances morals” és l’estat que defineix la indiferència de tantes i tantes persones que, malgrat veure el que passa, prefereixen romandre a les seves torres d’ivori de la inacció. Trobo esperançadora l’expressió per la connotació semàntica de provisionalitat que té la paraula ‘vacances’. Vull pensar que la gent les conclourà i desitjo que sigui més aviat que tard.

 

La decència quotidiana. Una altra vegada, Manuel Rivas. Per cert, magnífic escriptor i brillant columnista. Fa uns dies, Rivas escrivia un article titulat “La estupidez”. Arran de la criminalització dels ‘escraches’ per part del govern, l’autor explicava que aquells que es manifesten pacíficament en front de la violència dels desnonaments el que fan és exercir un dret i, a més a més, una obligació moral que és rebel.lar-se contra la injustícia. I això, deia l’autor, no és altra cosa que l’exercici del què George Orwell anomena “la decència quotidiana”. Reconec que va ser una mena de descobriment, per la senzillesa de la idea i, alhora, la seva potència. Des de llavors, em ronda al cap.

 

La capitulació dels civilitzats. Aquests dies he llegit “Todo lo que parecía sólido” d’Antonio Muñoz Molina. Malgrat no coincideixo amb alguns aspectes de la seva anàlisi i diagnosi, crec que paga la pena llegir-ho. Es tracta d’un assaig en què l’autor reflexiona sobre el deteriorament de la nostra societat i com els drets que, fins ara, pensàvem eren intocables, ara es dilueixen. Davant això, planteja la necessitat de que la ciutadania reaccioni amb “una serena rebel·lió cívica”. La frase que em va cridar l’atenció i se’m va fixar a la retina i la memòria va ser la següent: “Cuando la barbarie triunfa no es gracias a la fuerza de los bárbaros sino a la capitulación de los civilizados”. Em va resultar inevitable dirigir la meva mirada a una part de la barbàrie que tinc més a prop. Just aquests dies, es publicaven l’acord entre propietaris i ajuntaments per construir la Cala de Benirràs i Punta Pedrera, les explicacions del Conseller Company sobre la diferència entre protecció i prohibició a la zona perifèrica del Parc Natural de Ses Salines en referir-se al camp de golf previst per a la zona o com les ancores han acabat en 4 anys entre el 16 i el 44% de la posidònia d’una part del Parc Natural de ses Salines d’Eivissa i Formentera. I això són només alguns exemples.

 

Tres autors, tres frases. Amb permís d’ells, les vull donar un sentit complementari i que apuntin en una mateixa direcció: quan el conjunt de la ciutadania abandoni les seves vacances morals i exerceixi la decència quotidiana serà la fi de la capitulació dels civilitzats i impedirem que triomfi la barbàrie.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *