Vergonya, cavallers, vergonya!

Un terrorista pacta amb la Fiscalia i amb les associacions de víctimes del terrorisme una pena d’únicament 12 anys per haver assassinat una persona. És difícil imaginar-se un titular d’aquestes característiques, veritat? La duresa de les penes ha de ser proporcional al crim comès, i quan aquest crim implica la mort d’algú el càstig hauria de ser exemplar, sense atenuants ni miraments. Però no sembla que ho hagi entès així el jutge que ha dictat sentència en la persona de Jaume Salom Ferrer: tant el fiscal, com les acusacions particulars, com l’acusació popular en representació del Govern, han acceptat l’acord previ mitjançant el qual l’assassí acceptà una pena de 12 anys de presó per haver assassinat la seva exparella, Gemma Vich Ramis, l’estiu de 2015.

Per ventura no hi és de més recordar la seqüència dels fets. Jaume Salom es va dirigir a la casa on vivia Gemma –amb qui havia trencat la relació un parell de setmanes abans– amb la intenció, segons pròpia declaració, de mantenir relacions sexuals amb ella. Ella s’hi va negar i varen discutir; per tota resposta, en Jaume va agafar un ganivet i la va degollar de viu en viu, de manera que les ferides li provocaren la mort per dessagnament. Ja al judici, l’assassí va admetre davant el fiscal que la va matar perquè no havia volgut tenir sexe amb ella. “Todo esto por un polvo de mierda”, repetia ell indecentment abraçat, per a més escarni, al cos inert de la seva exparella.

Estic –estam, moltes persones– decebut, trist, molest: emprenyat. Disculpau que faci servir mots gruixats, tal vegada improcedents. Però és molta la ràbia i el desencís davant una sentència com aquesta, baldament l’acusat hagi pagat una elevada suma de doblers als pares de la víctima per tal de pal·liar d’alguna manera la magnitud del crim. Cal recordar que només una setmana abans havien tengut lloc tota una sèrie d’iniciatives per commemorar el Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència contra les Dones. Tot un sarcasme, si tenim en compte que el Govern, a través de l’acusació popular, ha donat el vistiplau a la sentència. De què serveixen, doncs, els manifests, les campanyes, els gestos més o menys grandiloqüents, si només uns dies després es claudica davant la judicatura? Potser no s’adonen del mal que estan fent, en acceptar un bescanvi d’aquestes característiques?

Sent vergonya aliena. És més, no veig per enlloc cap atenuant que justifiqui una pena tan minsa com la imposada a l’imputat confés del crim de Gemma Vich. No puc deixar de pensar què hauria succeït si en comptes d’una dona la víctima hagués estat un polític, un magistrat o un membre de les forces de seguretat de l’Estat. Però ha estat una dona i, a la vista dels fets, sembla com si parlàssim d’una categoria inferior de persones. No cal ser excessivament perspicaç per veure que condemnes com aquesta poden produir un efecte de crida entre els maltractadors: de moment són ja una quarantena les dones assassinades pels seus marits o exparelles sentimentals en el que duim d’any, sis d’elles a les Illes Balears.

De poc ens serviran les campanyes i les declaracions institucionals més o menys benintencionades, si no som capaços d’adequar les penes al mal infringit pels energúmens que representen la cara més fosca i letal del masclisme. Confiem que el cas de Jaume Salom Ferrer no sigui l’excepció que confirma la regla. Tot “por un polvo de mierda”, admet l’assassí, aparentment penedit. Tot, sí: la vida d’una dona jove, els seus anhels, les seves esperances. Un univers de dolor i desesperació irreversible a canvi de 12 anys de presó, si és que l’acusat arriba a complir tota la sentència.

El que tracto de dir, en definitiva, és que matar una dona no pot sortir tant a compte, tret que hàgim perdut definitivament la xaveta.

Un comentari a “Vergonya, cavallers, vergonya!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *