Violència de gènere, xenofòbia i Educació per a la ciutadania

La setmana passada una dona de 50 anys fou assassinada a Artà, el poble on vaig néixer, el meu poble. El seu exmarit li acorà un ganivet, diuen, de matances. La tragèdia m’és pròxima: coneixia la víctima, conec el botxí; tenc amics i amigues que ploren la pèrdua de Na Margalida. Una desgràcia mala de pair. Una al•lota traspassada, uns familiars destrossats, un poble en estat de xoc.

Vaig saber de la tragèdia per la meva tieta. Ella ja té més de 90 anys i està encaparrada que jo, que hi vaig poc pel poble, estigui assabentat de tot el que allà succeeix. Un dia em digué que de tant en tant em volia fer sabedor de l’esdevenir del poble perquè passava pena que jo deixés de ser dels seus. “Si no saps lo que passa pes poble ben aviat deixaràs de ser des nostros”, em digué la tieta. L’altre dia, quan em va telefonar per contar-me que en Joan havia matat la seva exdona, me’n va amollar, innocentment, una de grossa: “si això ho hagués fet un d’aquests peruans que hi ha pes poble encara ho entendria, però en Joan Pantalí és un des nostros!”

El fet que el botxí fos “dels nostros” i no un peruà (peruans n’hi ha pocs, pel poble, com abans hi havia pocs murcians; però per a la tieta tots els immigrants d’ara són “peruans”, com els d’un altre temps tots eren “murcians”), deia que el fet que l’assassí fos un artanenc de soca-rel i no un immigrant obnubilava l’enteniment de la tieta. L’aflicció i l’espant són més suportables si hom creu que la causa del mal és en els altres.

L’extrema vellesa de la tieta, el seu ja poc cap, fou la causa que dissentís d’intentar fer-li veure el seu error. Amb més de noranta anys ja ningú no la farà canviar, ja res ni ningú no li farà entendre que les arrels de la xenofòbia xuclen de fonts molt properes de les que nodreixen el masclisme i la follia que ha matat na Margalida.

El crim de la setmana passada a Artà i l’ofuscament de la tieta em va recordar la necessitat de revisar els nostres patrons culturals sobre la masculinitat i la feminitat, sobre l’androcentrisme, sobre els “altres” i els “nostres”. És urgent fer de l’educació –l’educació per a la ciutadania– una prioritat, ja que aquesta és la primera trinxera per combatre aquest, aquests mals. Dissortadament, però, vivim una època en què la política educativa que es practica enforteix la Religió i elimina l’Educació per a la ciutadania. Una llàstima; el lloc que la Religió, la “nostra religió” diria la tieta, reserva a les dones no és per amollar coets…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *