Violència masclista: què ens està passant?

Avui, en aquesta cita setmanal escriuré sobre tal vegada el problema social més important que patim actualment: la violència masclista. Com a germà de tres germanes i pare de dues filles, reconec que no som objectiu i, per què no dir-ho, tampoc ho vull ser. Està sent un mes de febrer més que negre, fins avui 10 dones han estat assassinades per les seves parelles o exparelles, tant se val!

Existeix un principi de continuïtat a les societats que ens fa pensar que cada generació aporta progrés, modernitat i seguretat a la col•lectivitat, és a dir les noves generacions troben condicions més òptimes que les anteriors perquè els individus puguin viure més i millor. Però al cas de les dones no està sent així, pens que poc ens està diferenciant de la generació anterior o predemocràtica. No, no em facin creure que abans aquestes coses succeïen, però ningú no les denunciava, sincerament pens que estem pitjor que mai i per això augmenten les víctimes de la violència masclista..

No som sociòleg, ni estudiós del comportament humà, però m’és suficient veure el tracte vexatori de la imatge de la dona als anuncis de colònies, perfums, roba, cotxes, etc. Com es trasllada el concepte del fet que no són mers objectes de consum sense pensament ni criteri.

El mateix podem dir a l’àmbit musical, o som l’únic que ha llegit detingudament les lletres de les cançons tipus reggaeton que canten els nostres joves? “Eso lo quiero ver, qué pasa cuando te pego duro contra la pared”, “agàrrala, pégala, azótala, pégala, sácala a bailar, qué va toa”, “ponte en 4 que la cosa se puso dura…”, “dale papi que estoy suelta como gabete…”, “ponme esa nalga que a ti te voy a inyectar, si te duele por detrás, te doy por el frente…”, “yo soy su gato, ella es mi gata en celo”, Els promet que cada una de les frases anteriors es troben a diferents cançons de moda que vostès i els seus fills escolten a la ràdio o youtube sense adonar-se’n, o sí?

I mentre què se’n fan els nostres governants?, més recursos econòmics, més policies, més polseres detectores, més programes de protecció, més, més i més, tot allò que el diner pot comprar per corregir una situació dramàtica, però no per posar-li remei, on queda les mesures preventives?, què estem fent per evitar el desenvolupament de conductes violentes contra les dones?, què estem fent per evitar una projecció de la imatge femenina assimilada a la d’una mercaderia?

Un altre fet que no entenc, és per què les víctimes, i els seus agressors, són cada vegada més joves, nins de vint anys, convertits en monstres que acaben amb la vida de nines que ni tan sols arriben a la majoria d’edat. Què provoca que un ésser se senti propietari d’un altre fins al punt de matar-lo?

Tal vegada el nostre subconscient absorbeix les lletres de les cançons que no escoltam, les imatges denigratòries dels anuncis que no miram, els programes televisius que no veiem, les pel•lícules que oblidem quan sortim del cinema…..

On està fallant el sistema? Moltes preguntes i cap resposta.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *