Vive la différence!

Nina Parrón, sevillana amb cobertura madrilenya i ànima política peruana, famosa per haver fet ús de la xarxa institucional del Consell per fer campanya per Podemos a les passades eleccions -quan era Directora Insular d’Igualtat-, no vol que els homes i les dones s’estimin, i menys que facin ostentació pública del seu amor el dia de Sant Valentí. El ‘mite de l’amor romàntic’, segons l’antropòloga podemita, genera relacions ‘desiguals’. I tant. De fet, senyora Parrón, hauria de saber que justament en això consisteix la cosa, en la diferència. Com diuen els francesos, Vive la différence!

És així, almanco, per al 85 per cent de la població espanyola que es declara heterosexual. A mi, personalment, les relacions ‘igualitàries’ no em diuen res, tot i que tampoc en faig consigna d’això, ni pens sortir en processó, ni penjar cap bandera per reivindicar les meves preferències sexuals. I consti que en la vida he celebrat tal dia com avui, i no, òbviament, perquè no estimàs ‘romànticament’ a la meva parella, sinó perquè em semblava sols una cursileria hàbilment usada pel sector comercial. Però, des de les antípodes del pensament polític, antropològic, filosòfic, i diria que fins i tot genètic, de la senyora Parrón, opín que cadascú ha de fer allò que li agrada i li satisfà sense, és clar, menystenir o ferir als altres.

Per a determinats col•lectius de feministes –on milita la senyora Parrón-, emperò, no és la igualtat de drets en la parella –sigui hetero o homo- el que importa, és la desmasculinització dels homes el que s’ha d’aconseguir. Els mascles, en sí mateixos, són un factor potencial de violència en la parella, segons aquesta tropa. Aleshores, si una dona i un home s’estimen, alerta. Aquí hi ha mal.

Qui es deu pensar ser Nina Parrón per arrogar-se l’autoritat de dir als altres a qui i com han d’estimar? Hem passat dels capellans preconciliars a les sacerdotesses podemites. Quina creu.

La campanya del Consell en contra de l’amor ‘romàntic’ és no sols una betzolada inútil, pròpia dels polítics d’aquesta esquerra perduda en un mar de gestos, eslògans, mannequin challenge i altres bajanades, mentre obliden la defensa de les classes populars; és, sobretot, una forma absurda de malbaratar doblers públics per satisfer l’ego d’aquesta política inepta, sectària i, afortunadament, anecdòtica en la història de la institució.

Un bon president com Miquel Ensenyat no hauria de caure en aquestes trampes.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *