Voleu més exemples? (II)

(ve d’un article anterior) Més encara: segons dades oficials (de l’Agència Tributària), quasi la meitat dels assalariats de les Illes Balears no arriba a ser mileurista, condició que abans exemplificava una situació de precarietat i inestabilitat i que ara molts somien en assolir. Com és lògic, aquesta circumstància impedeix una reactivació de la demanda interna i el desenvolupament d’un projecte de vida per a moltes famílies. A més, la devaluació salarial genera, per una banda, moltes dificultats per accedir, en un mercat laboral fortament temporal, a unes prestacions dignes i, per una altra, unes menors cotitzacions, en el que podríem anomenar la profecia autocomplerta de la inestabilitat del sistema de Seguretat Social.

Cada dia apareixen molts més exemples de la consolidació d’aquesta nova normalitat, on tenir un lloc de feina ja no és garantia per escapar del risc d’exclusió, l’accés a un habitatge està vetat a molts de joves, la desigualtat s’atribueix a situacions (i per tant responsabilitats) personals, la inestabilitat passa a ser una part inherent del sistema per a una majoria de la població, la gestió privada es ven com més eficient que la pública (per fonamentar la mercantilització de l’estat del benestar) i la competitivitat només es pot assolir via devaluació de salaris.

Per tant, el problema és de sordesa, una sordesa voluntària i conscient dels que enarboren la bandera del no alternative, que amaguen les seves vertaderes intencions darrere tecnicismes fal•laços i que han fet del cinisme la seva principal virtut. Utilitzem doncs aquests exemples, i tots els que puguem trobar, per cridar alt i clar que ja no els creiem i que coneixem (i vivim i patim) una realitat que no és de color de rosa i que no millorarà amb les fórmules actuals.

Pikkety afirma que la desigualtat és un factor inherent al sistema capitalista actual i només una acció política decisiva podrà evitar les nefastes seqüeles que tendrà sens dubte el seu exponencial creixement. Crec que té raó: la desigualtat és una decisió política i, com ja vaig escriure fa estona, això fa que, mitjançant el control dels mitjans i la participació, l’esbiaixat sistema fiscal i el fre a la inversió pública com a element redistributiu, desigualtat i democràcia siguin incompatibles.

Publicat a l’AraBalears (28-II-2017)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *