Votar en blanc

Que va passar el Novembre del 1976 per a que a les Corts Generals es votes afirmativament la Llei per a la Reforma Política i es propiciés el pas d’un regim autoritari a un altre democràtic? Com va ser possible que el 85 % dels, a les hores, “Procuradores en Cortes” es fessin l’”hara-kiri” polític? Pot ser per que veien que es devenia impossible fer perdurar un regim personalista quan el seu fundador va desaparèixer? O era per la pressió internacional? O, tal vegada, perquè eren conscients del clam unànime d’un poble, d’una societat? El cas es que aquella gent va arribar a la conclusió de que les coses havien de canviar.

Ara han passat 36 anys i necessitem un altre “hara-kiri” de la classe política si volem que la “res pública” d’aquest país no faci quasi impossible les sortides ràpides i decidides de les crisis que, periòdicament, ens assoten i ens van recordant que, gran part, del nostre desenvolupament econòmic és postís i que no tenim una estructura productiva alineada amb el pes del nostre PIB.

Ningú des de fora pot fer pressions en tal sentit, ja que la nostra Organització Política és, des d’un punt de vista formal, impecablement democràtica… Així doncs, que és el que passa?

Els partits polítics són agrupacions ciutadanes que reuneixen les persones que tenen un pensament polític, econòmic i social anàleg i, per tant, acudeixen a les eleccions per a guanyar el nombre d’escons suficients per a poder actuar d’acord a la seva forma de pensar. Fins a ací, res a dir més que això es el fruit de la llibertat democràtica…Doncs que és el que va malament?

En el meu parer, aquesta alineació ideològica monolítica s’ensopega amb la realitat socioeconòmica de cadascuna de les diferents comunitats que conformen una regió, una nació o un país i no és el mateix el concepte de solidaritat social , de emprenedoria, d’ordre, de convivència, de contribució a la cosa pública, en cadascuna d’elles.

Els ciutadans de cada districte, de cada municipi, de cada regió volen que els seus representants polítics tinguin en compte les seves necessitats per damunt de la seva adscripció a una o una altre ideologia. Volen poder anar a exposar els seus problemes a algú amb cara i ulls per que tracti d’emprar la seva posició per a resoldre’ls i no només anar a votar cada quatre anys per una opció ideològica determinada.

Els ciutadans volen que certs temes es decideixin en referèndum per que existeixen visions que poden compartir un bon nombre de persones amb ideologia totalment distinta i no estan disposts a cedir el seu vot a uns representant que resolen en funció de lo que marca cada Partit. I per què no són així les coses?

Doncs, perquè els partits polítics han esdevingut estructures de poder que actuen com a màquines electorals per a guanyar eleccions i col•locar els seus afiliats en els llocs clau de l’Administració Pública. A més, les seves estructures són, en general, poc democràtiques i les “cúpules” ostenten un poder absolut.

Poc importa que el país necessiti un consens de les forces polítiques al voltant dels gran temes que ens afecten a tots… Arribar a consensos fa perdre força als que estan a l’oposició i obliga als que tenen el poder a fer concessions i a modificar la “màxima comercial” que tots apliquen per a mantenir-se: “Si tu dius blanc, jo he de dir negre”, per que si no es així, com ens diferenciaran els votants? ”Coca Cola vs. Pepsi Cola” és quasi el mateix, emperò cal diferenciar-se per a posicionar-se contra de l’altre i vendre mes!

Com faran els Partits Polítics una Reforma Electoral que promogui llistes obertes si això significaria una trabucada total del “establishment” i faria desaparèixer els actuals “empleats dels partits” que no fan més que seguir la “disciplina corporativa” que s’imposa des de els seus respectius “Consells d’Administració”? El Polítics han d’escoltar la gent i impulsar les accions i reformes necessàries per procurar-los un major de grau de benestar. No han de fer de Gestors de l’Administració Pública però, això sí, l’han de reformar per que pugui autogestionar-se!

La pressió social que es ve produint en el carrer aquests darrers temps serveix de ben poc si, a cada nova elecció, la gent vota, com ha fet sempre, a un o un altre basant-se en preferències ideològiques i en programes polítics que, en el fons, son com els eslògans comercials: ”jo som el millor i els altres son els pitjors”. És que no veiem que ens juguem molt més que una decisió de compra de consum, ens hi juguem el que és de tots, el que ens fa ciutadans, en definitiva, el que ens dona sentit com a Societat.

Per obligar a canviar les coses, no hi veig altre forma que votar massivament en blanc a cada elecció per donar un missatge clar: no ens agrada cap de les opcions que hi ha sobre la taula si no tenim garanties que canviareu les coses!

És menys important si el vot en blanc afavoreix més a unes opcions que a unes altres. El més important és que la ciutadania ha d’exigir als seus representants que es facin l’”hara-kiri” i emprenguin les reformes necessàries amb l’arma més potent que té: el seu vot.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *